Paco Justicia

Paco Justicia
Catedrático
Discurso de ingreso en la Academia Estúpida de las Artes y las Letras.

Presentado por el aspirante a idiota Paco Justicia

Declaración de intenciones.

Después de este curriculum formal y mostrando mi escaso trabajo interesante, quisiera explorar, desde el lado oscuro de lo informalmente gamberro saludable, la improvisación y el humor artístico como eje principal del trabajo. Os conocí en Edita, sin evitar darme cuenta, que vuestro trabajo honestamente disparatado apunto al lado, de como decía nuestro maestro Duchamp, que el arte sin juego y sin humor, se convertía en arte Kandinsky espiritual y elevado o incluso cosas peores, como arte por el amor al dinero. Yo quiero jugar, sorprenderme, reír y llorar de risa y a moco tendido. Creo que formando parte de vuestra academia, puedo encontrar el paraguas para que me resbalen las gotas de ego y prepotencia del que se cree el mejor, y ser académico de esta academia, con tantos amigos por aquí presentes, a sentirme como en casa.

Ya veis, lo perdido que estoy, y lo pocas ganas que tengo ya de encontrarme, pero si de encontrar gente que siente que lo importante es experimentar, desde el corazón, y no desde el lament@. Por eso y por otras quiero formar parte de este grupo, que habiendo superado el primer test, guau, creo que este será…

Gracias por leerme y tener presente mi petición de acceso a esta academia, que como anillo al dedo, cabrá en mi dedo.

CURRÍCULUM

Mi trabajo artístico se mueve en dos campos, el fotográfico, con un trabajo personal con imágenes que se pueden entender desde varios sitios, además de las documentaciones fotográficas de acciones en diferentes festivales, con es el ejemplo de los últimos trabajos en aRTefACte y Hartu! Museo Vostell.

Mis acciones siempre se acercan al happening, donde me encuentro cómodo con la comunicación que se establece con la audiencia y que hace llevar mis acciones a derivadas imprevistas.

Formación académica:
2023 workshop Performance e imágenes, Cortelazor. Rubén Barroso
2022 workshop Performance y cuerpo. Aldán, Coruña
2021 workshop Performance. Ana Matey
2018 Workshop Performance. La MugaCaula
2011-2014 Grado Superior de Pintura Mural, Escola de desseny i art Llotja.

Proyectos destacables:
2024: Edita, punta umbria.
2023: Hartu, Perfromance in Vostell Museum Malapartida.
2023: Festival internacional de Arte de Acción IMAF2023
2022: Expo “Los Ángeles de Sant Rafael», SodaArtMuseum. Sevilla
2021: Festival de Arte de Acción Contenedores, Sevilla.
2021: Festival internacional de Arte de Acción IMAF2021
2019: Festival internacional de Arte de Acción MugaCaula.
2019: Festival de Arte de Acción PEPA edición de febrero
2018: Museo de L´Empordà, como fotógrafo documentalista de la treceava edición de la MugaCaula2017.
2015: Esencia de vida. Centre Pere Pruna. Barcelona.
2014: Medusa naufragada por los desconchones Mundi. Sala Espai en Blanc, Llotja, Barcelona.

23 MANIFIESTOS DADA

Álvaro Pichó

Álvaro Pichó
Catedrático
Discurso de ingreso en la Academia Estúpida de las Artes y las Letras.

Presentado por el aspirante a idiota Álvaro Pichó

Estimada academia, presento mi discurso de ingreso, el cual espero que sea profundamente reprobado.

Escribo con la voluntad de ser admitido en la Academia Estúpida de las Artes y las Letras porque quiero regalarme la fraternidad de tan ilustres estultos.

Comprendo y hago mío el propósito de esta Academia, y deseo unirme a sus filas expresando a mi manera que entiendo la Estulticia.

Aunque he de disculparme, soy serio, soy un estulto serio y llevo años observando conmocionado mi falta de comprensión.

No comprendo por qué reímos ni por qué bailamos.

Uno de mis primeros despojos sociales, aunque artístico, fue una escultura que tenía título antes que forma: La historia mutilada de la humanidad. Imagínense una cola de ballena o una Y, mutilada parcialmente en 2 de sus segmentos y el tercero entero, redondo… Un grito al no sabemos casi nada, y casi poco puedo saber.

Ante este casi poco, mi primera mitad estulta nació.

Después, la Ciencia que tanto admiro, autoproclamada reina del conocimiento, informa, enriquece, pero no consuela. A mí no me mira a los ojos.

Por este sinconsuelo por ausencia de respuestas ajenas a mis propias preguntas, mi estulto se completó.

Más o menos lo recuerdo así: aparezco apiñado entre Gigantes acéfalos que hablaban solo con emes, “mmmmm” “mMMmmmm” “mmmmM”…, que me empujan e inmovilizan a la vez. Les dí patadas, arañazos, mordiscos, gritos… Nada. Decido pues, abrirme paso solo y por una galería de ese útero rocoso y alcanzo un saliente del que alguno me había soñado y que se asomaba a un peligroso abismo de aire fresco.

Lo primero que hice fue gritar hasta el amanecer.

Y aquí sigo, cuando puedo, sin saber por qué ni para qué hago las cosas.

Como he dicho, me tomo muy en serio la Estulticia: no busco la aprobación ni el reconocimiento, aprendí hace tiempo a caminar solo y simplemente, he descubierto la capacidad de crear realidades propias llenas de verdades enmascaradas.

Y todos los días, una vez al día, seguiré dejando al aire una piedra, esperando que alguna vez quede suspendida.

 

Álvaro Pichó, para la Academia Estúpida de las Artes y las Letras el 29 de marzo de 2024

RIDÍCULUM

Resulta que nací. Fui hijo, hermano, primo y luego niño.

Fui al colegio, caminando, hasta que empecé a ir en moto.

Jugué al rugby, salí con mis amigos y me encantaban las discotecas con buena música.

Quise ser diseñador, y siempre lo seré.

Fui a la mili con 20 años, a 800km de casa, porque me dio la gana.

Luego quisé ser artista, y he descubierto cosas por mí mismo.

Ahora me gano la vida como SEO, pero ésta es otra historia.

Quise casarme, me prometí y llevo 15 años, ella durmiendo conmigo.

Quise ser padre y porque nos creímos valientes, tuvimos un hijo.

Leo a Papas y heroinómanos, ensayo y ciencia ficción, no me a burro, la verdad.

Subo el volumen siempre que suena una pieza de Soul.

Solo me fío de los artistas que llevan, por lo menos, 20 años sin tirar la toalla.

Ahora me toca hacer buenas mis decisiones pasadas: demasiado pronto para cambiar, demasiado tarde para volver.

No quiero morir, dudo que lo logre.

VICENTE GASCÓN GARCÍA «SUGGERIMENTS»

EXPOSICIÓ
Vicente Gascón
Suggeriments
(Objectes poètics)
CENTRE OVIDI MONTLLOR
Vicent Gascón o el joc d’un manifest indeleble

Tota aspiració és legítima, però si les coordinades elementals ho són. Com ho és també de legítim matar dos pardals d’un sol tret (sentit metafòric, és clar). I com deia Erich From… «…l’acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el principi de la raó…» I ja tenim aquesta fulgurant introducció per a establir un possible cànon de recerca davant la interpretació de l’obra que, avui, Vicent Gascón ens presenta al COM de la nostra ciutat.

¿Restem davant d’un joc, o d’un conjunt de malifetes, o d’una anàlisi kantiana, on la practicitat de la raó prejutja l’equilibri, sempre complex, de la comunicació poètica? Segurament, tot alhora.

Doncs sí, Vicent Gascón, a la vista està, és un formidable desobedient. I amb el seu acte de rebel·lia margina qualsevol hipòtesi de renúncia, qualsevol moment de flaquesa, qualsevulla integració dins la massa amorfa de la justificada identitat. Els elements constituents dels seus versos metàl·lics fereixen els timpans de la llibertat. La claredat resta fora de l’enginy perquè no és necessària de cap de les maneres, i l’abstracció de les formes pervivents juguen, indiscriminadament, amb la interpretació del sentit darrer de la poètica silent.

I les aspiracions del poeta Vicent Gascón? On són? On viuen? Per on insinuen la seua petjada multiforme? És prou senzill…li direm joc d’astúcies irreverents. L’home ja no ho és del tot…la vida s’hi conjuga en futur utòpic…els versos de cadència impossible reverberen sempre al segon hemistiqui…el fil ferro s’hi cargola als sextets de la memòria, tan feblement…

El poeta s’hi atreveix amb tot, i el compàs, fart d’al·literacions cadencioses, marca l’estrofa voluptuosa dels orígens. O el que és el mateix: la percaça d’un ditirambe clàssic sense nostàlgies inconfessable. Vicent Gascón és un atrevit de mena. Furga la matèria i construeix un cànon emancipat de la tradició, però enllaça tots i cadascun del elements sonors del vers inaudible per a establir una nova visió, una nova poètica del volum i de la ironia. Sí de la ironia. L’artista plàstic de versos substancials, o vitals, juga amb aquesta figura de la retòrica tradicional per a inserir la seua particular mirada al si de la nostra lliure aproximació. Recurrència poètica per a dir sense dir massa fort; la indeterminació també resulta un joc atractiu i ben singular. Cadascun s’hi podrà servir de la gran parada d’un mercat àvid d’esperança en el dir poètic distintiu. I el poeta, bon negociant alhora, oferirà els queviures escaients per a l’àpat de la novetat.

Però no solament de jocs llibertaris viu el poeta-artista Vicent Gascón. També s’hi adhereix a la fantasia, o inclús a la penyora que ens facilita la inspiració frenètica. Els elements sumen per tot arreu, identificant-se com a peces substancials de la composició. Les maneres pertanyen a l’univers del suggeriment, o de la interpretació circumstancial, tot depenent de l’esguard penetrant de la mirada tangencial. La identificació amb els temps de la memòria ajuda a fer-ne el trasllat adient per a la causa del gaudi contemplatiu. La totalitat d’un cant, aquest versos lliures, que s’hi fon amb la voluntat de projectar l’alegria de l’art, i tot des d’una literatura forjada d’elements roents de la nostra vida quotidiana. Tot com un murmuri eficaç per a ben dir quina cosa habita a l’endins d’aquesta caixa que resulta ser l’experimentació poètica.

«És l’atzar, no la prudència, qui governa la vida» ens lliura l’admirat Ciceró. I és ben cert el seu comentari, o la seua màxima. I ara, és imprudent Vicent Gascón? Segons s’hi mire, sí que ho és. Podríem dir que imprudentment atzarós. Doncs, moltes vegades, i açò ho sabem del cert, són els objectes, els seus versos particulars, que el troben a ell, al poeta, i de forma inadvertida, quasi per casualitat, mitjançant una mena d’atzar sinèrgic. Li surten al pas en eficaç convocatòria per a ser reduïts amb una sinestèsia arriscada. Sempre el risc a les vores de la creativitat…

I si no hi ha risc, l’art resulta ser ben poca cosa. Si tots s’ho saben ja tot, aleshores paga la pena de fer una volta per la plaça i contemplar l’arquitectura que ens acull. Aleshores veurem l’enorme quantitat de risc que ens fertilitza la mirada. Però com dèiem, el risc forma part de la formulació elemental de l’art. I en aquest cas que tenim al davant, el risc circumda tota l’obra poètica experimental de Vicent Gascón, fent audibles els versos, de manera velada, amb maneres subtils, amb l’esguard fecund de la composició acurada, amb la justa vocació de ferir la nostra sensibilitat. I sempre, per endavant, la comunicació.

I avui, com sempre, felicitem la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, per la seua permanent contribució a les arts plàstiques; felicitem l’Ajuntament d’Alcoi per la seua proximitat i voluntat a l’hora de fer possible aquesta aventura creativa; felicitem el COM per acollir, una vegada més, aquestes mostres artístiques tan interessants; i agraïm les persones que, tan generosament, ens acompanyen, tot fent oportuna la iniciativa cultural de la ciutat.

I com no, agraïm Vicent Gascón que haja volgut compartir amb nosaltres la seua poètica, inserida al cor dels objectes que, avui, presentem en aquesta sala d’exposicions.

            Gràcies a tots.

J. Sou

Objectes poètics
OBJECTE POÈTIC-POEMA OBJECTE

La poesia visual és una forma experimental en la qual la imatge o l’element plàstic, en totes les seues facetes, tècniques i suports, predomina sobre la resta dels components. Pertany al conjunt de disciplines que es troben incloses en la poesia experimental, a la qual també pertanyen la poesia fonètica i la poesia objectual.

En el poema-objecte el valor estètic és central, es proposa meravellar. Un poema-objecte es contempla i, al mateix temps, es llig, s’ofereixen a la vista com a enigma visual: desxifrar-ho exigeix llegir-ho, és a dir, convertir la imatge en signe. Els versos són substituïts pels objectes, els objectes son «Suggeriments».

L’evolució del poema objecte passa pel surrealisme i la seua popularització de l’objecte surrealista.

Des de finals dels anys seixanta, el poema objecte va començar a ser un nou gènere, dins de les tendències d’avantguarda, objectiu habitual d’experimentació per a molts autors.

En aquest mateix àmbit està el llibre objecte, el qual és una manifestació d’art que ha pres al llibre com a expressió, el llibre com a objecte, no com a literatura, no com a escrit, sinó pres com a objecte… després d’intervinguts no són llibres per a llegir, sinó que són objectes per a admirar i llegir segons la seua pròpia lògica, a vegades ni tan sols segueixen el format lliure que estem acostumats, a vegades solen experimentar amb els materials, a vegades amb les impressions, etc…

Es tracta de l’elaboració artesanal d’un llibre posant l’interés per l’exacerbació de l’objecte. L’objecte lliure per si mateix també és un agent comunicant i un objecte artístic, plàstic. El seu caràcter artesanal li imprimeix el seu caràcter únic i irrepetible. Els llibres objectes son «Suggeriments».

El vers dins d’un calaix «l’experimentació poètica de Vicent Gascón»

«…qui té la voluntat, té la força…»

Menandre

Tot de materials irrompen a la sala d’exposicions per a, ordenats, o molt desordenadament, construir un univers de discurs ben sonor: els versos recitats mitjançant el so interior dels objectes constructius. Són veus particulars, a vegades subtils i harmòniques, que «suggereixen», en comptes de dir obertament, quin és el menester, i quina la força que s’hi precisa per a evacuar el contingut de les idees.

L’artista, el poeta experimental, Vicent Gascón, amb l’alteritat d’una sintaxi no gaire disciplinada (ni falta que li fa), utilitza la cadència recitativa per afavorir el naixement de la metàfora permanent. Tot d’utensilis forneixen les estrofes de la versemblança, encara que el discurs silent emmidone els draps de la significació. I no és açò, exactament. Car la materialitat de les propostes poètiques endollen els marges de la llibertat just al límit del veritable coneixement: «…l’acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el principi de la raó…», confirma Erich Fromm. Perquè els objectes de Vicent Gascón, són actes llibertaris, d’acomodació al lliure albir, i de supressió de l’inefable equilibri de les ombres que projecten.

I on s’hi troba l’eficaç correspondència entre l’acció poètica i el resultat que comporta? Doncs, pensem, en el risc. Els perills són diversos, com distinta és la manera d’abordar la creativitat. Un munt d’estratègies s’hi poden avenir a l’hora de construir un poema, com capricioses són les maneres de collir, al vol, la sinestèsia precisa que ens reduesca la foscor de l’enigma. Però: «…on estiga el risc, també estarà allà el benefici…», interpreta Justinià I. I clar, l’experimentació comporta un munt de riscs, i també de manifestes possibilitats. Tantes com capaç siga l’artista de segrestar-les del no-res intangible, per a dipositar-les, tot seguit, al bell mig d’una sala d’exposicions (Duchamp en el record).

Tot, però, no és evident. Mai no ho podria ser si ens és servit per la mà del poeta Vicent Gascón, I per què? Doncs perquè, en primer terme, estem parlant de poesia i, a més, del vessant experimental. I també, la matèria primera d’un poema s’hi manifesta en un univers que va molt més enllà de les paraules. Els mots, com ara els estris poètics, només confirmen allò que hi viu al reclòs de la sensibilitat. Allò emergent, i que sura amb els estels, és el portent de la comunicació essencial. I l’artista consuma el benefici de les troballes metafísiques per via de la materialitat dels recursos que empra: col·lapse d’ampolles (Fossa comuna 2023); pit a la formatgera (Objecte de desig 2022); terrari il·luminat (Mirada profunda de la terra 2008), etcètera. I «…és deliciós encontrar-se amb algú que accepte les petites ironies com a expressions de la major serietat…», testimonia Aldous Huxley. I efectivament, Vicent Gascón ho és d’irònic. Però de poeta assenyat i volenterós, també ho és. I combreguem amb ell per la potència de la seua veu poètica, i pel trasllat a la forma que en fa dels versos sonors collits des de l’endins.

Allò bell! Potser una estratègia creativa. Pot ser una manera de captivar les formes feréstegues a l’hora de traduir el pànic existencial en matèria noble de satisfacció personal. Podria estar, també, la traducció exacta d’un florer ple de roses amb fons daurat…, una meravella. Potser. I nosaltres, com l’artista Vicent Gascón, advoquem per una altra cosa de ben diferent, i ens assegura Henrik Ibsen: …la bellesa, entre d’altres coses, és l’acord entre el contingut i la forma…». Ens plau advertir allò que rau al si de les obres de Vicent Gascón: l’acomodació específica de les formes assolides amb la necessitat del dir poètic. L’experimentació, segurament, resta al costat de la vocació ètica de l’autor: si no hi ha experimentació al llenguatge creatiu, no hi ha progrés de les formes de comunicació estètica. Potser siga un principi prou eloqüent, o una formalitat, però és ben del cert que cal experimentar per avançar, o per assajar nous instruments creatius, i per ordenar la ment tot projectant-la cap al futur.

I com s’hi confirma, o conforma, aquesta actitud poètica? Doncs com ho feren els artistes conceptuals. Apel·lant a l’atzar com a eina poètica, amb total validesa i vorejant la iconoclàstia. La racionalitat empeny la roca, però l’atzar dinamita la muntanya. L’atzar com un nou vingut que permet a l’artista jugar abastament, iniciar els tràmits sense premisses preestablertes, remenar el brou de la intel·ligència per emancipar la troballa…, tantes coses: «…és l’atzar, no la prudència, qui governa la vida», assegura Ciceró (i aquest no era artista conceptual, segur).

Vicent Gascón sí ho és. L’evidència clama arreu dins la sala d’exposicions del COM. I nosaltres festegem la iniciativa de la mostra, tot felicitant La Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani, com també a l’Ajuntament de la ciutat i a Acció Cultural del País Valencià, per les gratificants exposicions que ens regalen.

j.sou

Comissari de la mostra

PRESENTACIÓ «SUGGERIMENTS» DE VICENTE GASCÓN

Vicente Gascón exposa a Alcoi. L’expossició es diu: «Suggeriments». Conec a l’autor,a l’artista (perquè és un artista integral —és a dir, que està íntegre, que no té mancança de res—, virtuós, explosiu i sorprenent) des de fa molts segles-petits, com aquell que diu, de tota la vida, i cada vegada m’impressiona més. La seua manera de barrejar el volum (no el de la ràdio), la forma i la connexió dels elements, et pega un cop de reflexió que restes atordit durant quatre o cinc poemes.

La veritat és que se m’acumulen les paraules per esbudellar la seua obra tal com la sento. Atès aquest embolic, en el que em trobe, preferisc posar a disposició del lector la gran quantitat de mots que em vénen al cap per descriure aquest magnífic aplec d’obres; d’aquesta manera, crec que és millor que vostès, que són tan savis, agafen les paraules que consideren més adients i es construeixen la seua pròpia presentació, més personalitzada, més genuïna, i així segur que tots restarem més contents i satisfets; que la gent s’està acostumat a que tot li ho donen fet, caram!

A

  • Anyell, apàtic, apàtrida, apòcope, apologia, apotegma, aresta, armistici, asterisc, atàvic, amfitrió, ampolla, angost, aiguamoll.

B

  • Birret, brillantina, brúixola, botó, botar, bicoca, bruixa, bragueta, brànquia, bucle, bri, bombolla, batall, bacteri, burlesc, basílica, bastó, blasfem, brossa.

C

  • Calavera, carboncle, calze, camafeu, cargol, cartílag, catarsi, caterva, caramell, cedir,cèlibe, cetaci, cicatriu, circumloqui, circumcisió, concordat, concubina, corc.

D

  • Ditirambe, destil·lar, detritus, diàspora, dúctil.

E

  • Efeb, efígie, egòlatra, egregi, elf, embrió, embornal, endoll, enutj, enfilar, enigma,esmena, molest, epítet, epopeia, epígraf, escalpel, escata, escapulari, escarni, escrutini,esperpent, estòlid, estraperlo, exànime, expressiu, escatologia, esquerp, escorxador.

F

  • Faula, fatu, febril, fèretre, fideu, filantrop, flàccid, forja, fòssil, forrellat, frígid, frívol,frontispici.

G

  • Garbell, garrofí, garba, gàrgola, gentilhome, genuflexió, gentilici, gland, glotis, grum,grafema, gramola, gregari, gravitar, guarisme, guillotina, gossada, gepa.

H

  • Hegemònic, hemisferi, híbrid, hiperbori, horòscop.

I

  • Improperi, indòmit, ingrat, empelt, inòpia, insecte, interfecte, intrèpid, iracund.

J

  • Jactància, jaculatòria, jonc, joiós, judici.

L

  • Laberint, lacònic, laic, lànguid, lasciu, letargia, libel, libido, limbe, litigi, litúrgia,loquaç, lòbul, lúbric.

LL

  • Llaüt, lligall, lleganya, llegendari, llec, llentia, lligament.

M

  • Macabre, màcula, magistrat, magma, magreig, mausoleu, maleta, font, mandolina,manc, manicomi, maniquí, manubri, marasme, marcial, marmota, martingala, màscara,mecenes, membrana, mendicant, minvar, meninge, mentit, meretriu, mercenari,metralla, miasma, miracle, misantrop, místic, missioner, mòmia, morral, mortalla, mundícia.

N

  • Nacre, natilles, nàusea, nenúfar, neòfit, nínxol, nòmada, novici, nucli.

O

  • Oblea, obstinat, oprobi, opulent, opuscle, oriflama.

P

  • Palangana, pantà, panteó, paràbola, paràlisi, paràfrasi, paràsit, paròdia, partisà, patíbul,patogen, patronat, pallasso, peveter, penitent, pelegrí, pèrfida, perxa, pergamí, periple,perjur, petulant, piafar, peülla, picaport, picardia, pífia, pignorar, píndola, ploranera,poca-solta, polaina, pòlip, preàmbul, prebenda, precoç, predicador, prefaci, prefix,preludi, prepuci, profà, promiscu, propalar, prosaic, prosàpia, prosèlit, pròvid, puixant,pulcre, punta, purgatori.

Q

  • Querella, quequesa, queixal, quimera, quincalla.

R

  • Radiòleg, rapsode, rebotiga, rostoll, recapitular, recaptat, recluta, racó, refectori, regi,llampec, reliquiari, repugnant, ressuscitat, respons, resol, retòrica, ròtula, remugant.

S

  • Sagrament, sàdic, sarcasme, sarment, sàtir, sàtrapa, secular, sèpia, septicèmia,sepulcre, sepultura, seguici, serralada, serradures, sibil·la, sil·logisme, simbiosi,sinalefa, sincronia, simfonia, sodomita, sofisma, soluble, sanglot, soporífer, sòrdid,sortilegi, sòsia, súbdit, subsidi, suburbi, succió, succedani, sufragi, suïcida, submís,sumptuós, suplici, supositori, suspens

T

  • Trepar, tàlem, talismà, tarifa, taxatiu, taxidermista, tedèum, teranyina, tenebrós, tendó,tènia, teologia, tèrmit, tètanus, titella, turmell, torn, torrent, tors, truita, trabuc,tramuntana, tramoia, trampolí, trànsfuga, trapezi, trapenc, transhumant, translúcid, traç, treball, trinxera, trípode, trau.

U

  • Udol, ullera, ungla, ultratge, ungüent, urticària, usdefruit.

V

  • Vanitós, vellut, vetlla, verset, vestal, vigília, vitrina.

X

  • Xato, xerrar, xifra, xumet.

Z

  • Zebrat, zel, zenit, zinc.Hala! Ja teniu feina!

 Manel Costa i Adrián

Rector de l’Acadèmia Estúpida de les arts i les Lletres