Tota aspiració és legítima, però si les coordinades elementals ho són. Com ho és també de legítim matar dos pardals d’un sol tret (sentit metafòric, és clar). I com deia Erich From… «…l’acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el principi de la raó…» I ja tenim aquesta fulgurant introducció per a establir un possible cànon de recerca davant la interpretació de l’obra que, avui, Vicent Gascón ens presenta al COM de la nostra ciutat.

¿Restem davant d’un joc, o d’un conjunt de malifetes, o d’una anàlisi kantiana, on la practicitat de la raó prejutja l’equilibri, sempre complex, de la comunicació poètica? Segurament, tot alhora.

Doncs sí, Vicent Gascón, a la vista està, és un formidable desobedient. I amb el seu acte de rebel·lia margina qualsevol hipòtesi de renúncia, qualsevol moment de flaquesa, qualsevulla integració dins la massa amorfa de la justificada identitat. Els elements constituents dels seus versos metàl·lics fereixen els timpans de la llibertat. La claredat resta fora de l’enginy perquè no és necessària de cap de les maneres, i l’abstracció de les formes pervivents juguen, indiscriminadament, amb la interpretació del sentit darrer de la poètica silent.

I les aspiracions del poeta Vicent Gascón? On són? On viuen? Per on insinuen la seua petjada multiforme? És prou senzill…li direm joc d’astúcies irreverents. L’home ja no ho és del tot…la vida s’hi conjuga en futur utòpic…els versos de cadència impossible reverberen sempre al segon hemistiqui…el fil ferro s’hi cargola als sextets de la memòria, tan feblement…

El poeta s’hi atreveix amb tot, i el compàs, fart d’al·literacions cadencioses, marca l’estrofa voluptuosa dels orígens. O el que és el mateix: la percaça d’un ditirambe clàssic sense nostàlgies inconfessable. Vicent Gascón és un atrevit de mena. Furga la matèria i construeix un cànon emancipat de la tradició, però enllaça tots i cadascun del elements sonors del vers inaudible per a establir una nova visió, una nova poètica del volum i de la ironia. Sí de la ironia. L’artista plàstic de versos substancials, o vitals, juga amb aquesta figura de la retòrica tradicional per a inserir la seua particular mirada al si de la nostra lliure aproximació. Recurrència poètica per a dir sense dir massa fort; la indeterminació també resulta un joc atractiu i ben singular. Cadascun s’hi podrà servir de la gran parada d’un mercat àvid d’esperança en el dir poètic distintiu. I el poeta, bon negociant alhora, oferirà els queviures escaients per a l’àpat de la novetat.

Però no solament de jocs llibertaris viu el poeta-artista Vicent Gascón. També s’hi adhereix a la fantasia, o inclús a la penyora que ens facilita la inspiració frenètica. Els elements sumen per tot arreu, identificant-se com a peces substancials de la composició. Les maneres pertanyen a l’univers del suggeriment, o de la interpretació circumstancial, tot depenent de l’esguard penetrant de la mirada tangencial. La identificació amb els temps de la memòria ajuda a fer-ne el trasllat adient per a la causa del gaudi contemplatiu. La totalitat d’un cant, aquest versos lliures, que s’hi fon amb la voluntat de projectar l’alegria de l’art, i tot des d’una literatura forjada d’elements roents de la nostra vida quotidiana. Tot com un murmuri eficaç per a ben dir quina cosa habita a l’endins d’aquesta caixa que resulta ser l’experimentació poètica.

«És l’atzar, no la prudència, qui governa la vida» ens lliura l’admirat Ciceró. I és ben cert el seu comentari, o la seua màxima. I ara, és imprudent Vicent Gascón? Segons s’hi mire, sí que ho és. Podríem dir que imprudentment atzarós. Doncs, moltes vegades, i açò ho sabem del cert, són els objectes, els seus versos particulars, que el troben a ell, al poeta, i de forma inadvertida, quasi per casualitat, mitjançant una mena d’atzar sinèrgic. Li surten al pas en eficaç convocatòria per a ser reduïts amb una sinestèsia arriscada. Sempre el risc a les vores de la creativitat…

I si no hi ha risc, l’art resulta ser ben poca cosa. Si tots s’ho saben ja tot, aleshores paga la pena de fer una volta per la plaça i contemplar l’arquitectura que ens acull. Aleshores veurem l’enorme quantitat de risc que ens fertilitza la mirada. Però com dèiem, el risc forma part de la formulació elemental de l’art. I en aquest cas que tenim al davant, el risc circumda tota l’obra poètica experimental de Vicent Gascón, fent audibles els versos, de manera velada, amb maneres subtils, amb l’esguard fecund de la composició acurada, amb la justa vocació de ferir la nostra sensibilitat. I sempre, per endavant, la comunicació.

I avui, com sempre, felicitem la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, per la seua permanent contribució a les arts plàstiques; felicitem l’Ajuntament d’Alcoi per la seua proximitat i voluntat a l’hora de fer possible aquesta aventura creativa; felicitem el COM per acollir, una vegada més, aquestes mostres artístiques tan interessants; i agraïm les persones que, tan generosament, ens acompanyen, tot fent oportuna la iniciativa cultural de la ciutat.

I com no, agraïm Vicent Gascón que haja volgut compartir amb nosaltres la seua poètica, inserida al cor dels objectes que, avui, presentem en aquesta sala d’exposicions.

            Gràcies a tots.

J. Sou

Ionescu: Si no es comprèn la utilitat del que és inútil i la inutilitat del que és útil, no es pot comprendre l’art.

La humanitat és una imbecil·litat en si mateixa. Açò és un axioma, i com a tal irrefutable. La paraula idiota (ve del grec), segons sembla, defineix la persona que no s’ocupava dels afers públics, sinó només dels interessos privats. És a dir, el que actualment es coneix com a egoista, usurer, capitalista i depredador social. El gènere humà, en general, és un neci diletant, és un aficionat de l’estupidesa, per això els acadèmics i acadèmiques d’aquesta il·lustre entitat, ens esforcem en millorar i perfeccionar l’estultícia, atesa la impossibilitat de derrotar-la. Si hem de ser imbècils, siguem-ho amb totes les conseqüències.

Dintre d’eixe món de l’estultícia d’aficionats el gremi més idiota és, sens dubte, el que conforma la classe política. I ací, al País Valencià, en aquests moments tenim una garba de cretins com mai havíem patit. És per això que, els acadèmics i acadèmiques d’aquesta entitat, volem fer una acció de denúncia a través de la creació artística; amb una exposició que expresse el nostre sentir creatiu i de rebuig envers la política cultural actual al nostre territori.

La Academia Estúpida de las Artes y las Letras, ante la grave situación por la que atraviesa el mundo, con guerras, hambre, desigualdades y muchas otras carencias y privaciones, que son grandes impedimentos para que la persona humana humanizada viva con dignidad, quiere mostrar su repulsa a esta situación y manifestar su oposición más rotunda y contundente ante los desmanes de élites, gobiernos, militares y religiones que manejan a su antojo los derroteros de la humanidad, haciéndonos creer que –para más inri– somos nosotros, las bases, los de abajo, los que dirigimos nuestro destino. Los miembros de esta Academia podemos ser necioas y memoas (de hecho lo somos), pero no gilipollas. 

• Ante esta realidad tan descarnada, ilegítima y opresora, el colectivo de poetas estultoas lanza al mundo poético, a sus trabajadores, a los obreroas de la poesía una propuesta inaudita que, sin duda, quebrará los cimientos del capitalismo neoliberal, libertino, dogmático y androcéntrico (debemos tener en cuenta que esta acción parte de un grupo memo, pero excelso, de magoas de la palabra, por tanto el descojono… está de más, ¡eh!).

• Nos dirigimos, con seriedad y cordialidad (que no con mansedumbre) pero con extrema dureza y fortaleza, a los gobiernos autoritarios-fascistas y también a los que no lo parecen –pero lo son–, a las grandes multinacionales, a los altos popes (a los bajitos también) de los movimientos religiosos imperantes o subalternos que, o dejan de atacar al proletariado, al pueblo, a la cultura y a la libertad del individuoa o se las verá con nosotroas.

• Amenazamos, si no deponen sus acciones destructivas con los más indefensos (tanto países como personas), con suspender nuestra producción poética durante un año entero, o quizás más, todavía no lo tenemos claro (porque somos poetas pero también indecisos, porque la duda, no lo olvidemos, es la madre de la ciencia y de la cultura).

• Sabemos que en este momento, mientras leen este comunicado, sus piernas estarán temblando y comenzarán a comunicarse entre ustedes para intentar obstaculizar, de la forma más salvaje (como han hecho siempre), nuestra acción poética (quizás desproporcionada pero necesaria) que ustedes nos han obligado a realizar por sus constantes ataques a la democracia, a la libertad y a la poesía.

• Esta huelga comenzará el próximo 1 de septiembre del 2023 y finalizará el 31 de agosto de 2024, si con anterioridad, claro está, no deponen sus armas y sus actitudes y se rinden ante loas poetas de todo el mundo.

• Saben muy bien que si la poesía desaparece del mundo también lo harán ustedes, ¡miserables de lo indigno!  Tienen en sus manos el futuro de la humanidad; piensen con tranquilidad aquello que van a hacer.

• Podemos aplazar la huelga durante tres versos, siempre y cuando ustedes realicen, al menos, tres acciones de buena voluntad que demuestren que están dispuestos a rendirse incondicionalmente: 1) Deponer las armas y su tráfico indecente.  2) Distribuir todas sus riquezas, obtenidas de manera ilegal, entre todos los ciudadanos del mundo (excluyéndose ustedes, claro está). 3) Por último terminar drásticamente con sus ataques salvajes a los ecosistemas de nuestro planeta. 
O aceptan nuestras justas y poéticas condiciones, o recibirán una respuesta brutal por nuestra parte: ¡AUSENCIA TOTAL DE POESÍA! 

VAGA DE POESIA PER UN MÓN MÉS JUST

• L’Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres, davant la greu situació per la qual travessa aquest món, amb guerres, gana, desigualtats i moltes altres mancances i privacions, que són grans impediments perquè la persona visca amb dignitat, vol mostrar la seua repulsa a aquesta situació i manifestar l’oposició més rotunda i contundent davant els excessos d’elits, governs i religions que manegen com volen els camins de la humanitat, fent-nos creure que –per a més inri– som nosaltres, les bases, els de baix, els que dirigim el nostre destí. Els membres d’aquesta Acadèmia podem ser necies i esúpides  (de fet ho som), però no «gilipolles».

• Davant aquesta realitat tan descarnada, il·legítima i opressora, el col·lectiu de poetes estultes llança al món poètic, als seus treballadors, als obreres de la poesia, una proposta inaudita que, sens dubte, trencarà els fonaments del capitalisme liberal, llibertí, dogmàtic i androcèntric. (Hem de tenir en compte que aquesta acció parteix d’un grup ximple, però excels, de mags i magues de la paraula, per tant el descollone… està de més, eh!).

• Ens dirigim, amb serietat i cordialitat (que no amb mansuetud) però amb extrema duresa i fortalesa, als governs autoritaris-feixistes i també als que no ho semblen –però ho són–, a les grans multinacionals, als alts popes (als baixets també) dels moviments religiosos imperants o subalterns que, o deixen d’atacar el proletariat, el poble, la cultura i la llibertat de l’individu, o se les veurà amb nosaltres.

• Amenacem, si no deposen les seues accions destructives amb els més indefensos (tant països com persones), amb suspendre la nostra producció poètica durant un any sencer, o potser més encara, no ho tenim clar, (perquè som poetes però també indecisos, perquè el dubte, no ho oblidem, és la mare de la ciència i la cultura).

• Sabem que en aquest moment, mentre llegeixen aquest comunicat, les cames els estaran tremolant i començaran a comunicar-se entre vostés per intentar obstaculitzar, de la manera més salvatge (com han fet sempre), la nostra acció poètica (potser desproporcionada però necessària) que vostés ens han obligat a fer pels constants atacs a la democràcia, la llibertat i la poesia.

• Aquesta vaga començarà el proper 1 de setembre del 2023 i finalitzarà el 31 d’agost del 2024, si abans, és clar, no deposen les armes i les seues actituds i es rendeixen davant les poetes de tot el món.

• Saben molt bé que si la poesia desapareix de l’univers també ho faran vostés, miserables, indignes. Tenen a les mans el futur de la humanitat; pensen amb molta tranquil·litat què és allò que faran.

• Podem ajornar la vaga durant tres versos, sempre que vostès facen, almenys, tres accions de bona voluntat que demostren que estan disposats a rendir-se incondicionalment: 1) Deposar les armes i el seu tràfic indecent. 2) Distribuir totes les seues riqueses, obtingudes de manera il·legal, entre els ciutadans del món (excloent-se vostès, és clar). 3) Finalment, acabar dràsticament amb els atacs salvatges als ecosistemes del nostre planeta.

• O accepten les nostres justes i poètiques condicions, o rebran una resposta brutal per part nostra: ABSÈNCIA TOTAL DE POESIA!

POESIAREN GREBA OROKORRA ADIERAZPENA MUNDU JUSTUAGO BATEN ALDE

• La Academia Estúpida de las Artes y las Letras/ Arte eta Letren Akademia Ergelak, munduak jasatzen ari den gerrateak, gozeteak, ezberdintasunak eta, behar beharrezko duintasunez gizakiei bizitzen galerazten dizkiguten neurtu eziniko gabeziak kontuan harturik, bere gaitzespena adierazi nahi du eta bere aurkakotasunik irmoena agertarazi nahi du ere eliteen, gobernuen, militarren eta erlijioen desmanen aurrean, gizateriaren norabideak nahierara maneiatzen dituztelako, sinetsaraziz ezen – inri gehiagorako – gu garela, oinarriak, behekoak, gure patua zuzentzen dugunak. Akademiakideok ergelak, tentelak gara baina inolaz ere baboak. 

• Errealitate lotsagabe, ez-legitimo eta zapaltzaile horren aurrean, poeta ergelen kolektiboak mundu poetikora, bere langileengana, poesiako langileengana, sekulako proposamena egiten du, kapitalismo neoliberal, libertino, dogmatiko eta androzentrikoaren oinarriak hautsiko dituena, zalantzarik gabe. (kontuan izan behar dugu ekintza hau hitzaren-magoen talde memo baina bikain batetik abiatzen dela. Beraz, ez zaitezte deskojonatu!).

• Seriotasunez eta adeitasunez (eta ez otzanki), baina oso gogor eta indartsu, gobernu autoritarioei, faxistei eta ez diruditenei –baina hala direnei–, multinazional handiei, nagusi edo menpeko erlijio-mugimenduen goi-popeei (txikiei ere bai) zuzentzen gatzaizkie, honako hau kontuan har dezaten: proletariotzari, herriari, kulturari eta gizabanakoaren askatasunari erasotzen uzten ez badute, gurekin talka egingo dutela.

• Mehatxatu egiten dugu, babesgabeenekin (herrialde zein pertsona) ekintza suntsitzaileak uzten ez badituzte, gure ekoizpen poetikoa urte oso batez edo gehiago -oraindik ez dugu argi- etetearekin, (poetak garelako, baina zalantzazkoak ere bai. Zalantza, ez dezagun ahaztu, zientziaren eta kulturaren ama delako).

• Badakigu une honetan, adierazmen hau irakurtzen ari zareten bitartean, hankak dardarka izango dituzuela eta zuen artean komunikatzen hasiko zaretela, modu basatienean geure ekintza poetiko hau saihesteko (beti egin duzuen bezala). Baina zeuen aldetik jaso ditugun demokraziaren, askatasunaren eta poesiaren aurkako eraso etengabeengatik, aipatutako ekintza aurrera eramateko (agian neurriz kanpokoa baina nahitaezkoa) behartu gaituzue. 

• Zuon armak eta jarrerak uzten ez badituzue, eta mundu osoko poeten aurrean amore ematen ez baduzue, aipatutako geure greba 2023ko irailaren 1ean hasiko da eta 2024ko abuztuaren 31n amaituko da.

• Ondo dakizue poesia mundutik desagertzen bada zuek ere hala egingo duzuela, doilor halakoak! Zuen esku dago gizateriaren etorkizuna; beraz, pentsa ezazue arretaz zer egingo duzuen.
Greba, hiru bertsoz atzeratu dezakegu, baldin eta zuek, gutxienez, borondate oneko hiru ekintza egiten badituzue, baldintzarik gabe amore emateko prest zaudetela erakusteko: 1) Armak eta trafiko lotsagabea uztea. 2) Legez kanpo lortutako aberastasun guztiak munduko herritar guztien artean banatzea (zuek kanpoan geratuta, noski). 3) Azkenik, gure planetako ekosistemen aurkako eraso basatiekin amaitzea.

• Edo gure baldintza zuzen eta poetikoak onartzen dituzue, edo erantzun basatia jasoko duzue gure aldetik: ERABATEKO POESIARIK EZA!

POETRY STRIKE FOR A FAIRER WORLD

• The Stupid Academy of Arts and Letters, in view of the serious situation the world is going through: wars, hunger, inequalities and many other shortcomings and privations, which are great impediments for the humanized human person to live with dignity, wants show our rejection of this situation and express our most resounding and forceful opposition to the excesses of elites, governments, the military and religions that manage the paths of humanity at will, making us believe that –to make matters worse– we the bases, those below, who direct our destiny. We members of this Academy can be dumb and witty (indeed we are), but we’re not assholes.

• Faced with this stark, illegitimate and oppressive reality, the collective of stupid poets launches an unprecedented proposal to the poetic world, to its workers, to the workers of poetry that, without a doubt, will break the foundations of neoliberal, libertine, dogmatic and androcentric (we must take into account that this action is part of a stupid group, but sublime, of magicians of the word, therefore, to piss yourselves laughing… is unnecessary, eh!).

• We address ourselves, with seriousness and cordiality (not meekly) but with extreme hardness and strength, to authoritarian-fascist governments and also to those that do not seem so –but are-, to the large multinationals, to the gurus (to the short ones too) of the prevailing or subaltern religious movements that either you stop attacking the proletariat, the people, culture and individual freedom, or they will have to deal with us.

• We threaten, if they don’t put an end to your destructive actions with the most defenceless (both countries and people), to suspend our poetic production for a whole year, or perhaps more, we still don’t have it clear (because we are poets but also undecided, because doubt, let’s not forget, is the mother of science and culture).

• We know that at this moment, while you are reading this statement, your legs will be shaking and you will begin to communicate with each other to try to hinder, in the most savage way (as you have always done), our poetic action (perhaps disproportionate but necessary), that you have forced us to carry out, due to your constant attacks on democracy, freedom and poetry.

• This strike will begin on the 1st of September 2023 and will end on the 31st of August 2024, unless, of course, you do lay down your weapons and your attitudes and surrender to the poets of the whole world.

• You know very well that if poetry disappears from the world so will you, wretched of the unworthy! You hold in your hands the future of humanity; think calmly about what you are going to do.

• We can postpone the strike for three verses, as long as you carry out at least three goodwill actions that demonstrate that you are willing to surrender unconditionally: 1) Lay down your weapons and their indecent trafficking. 2) Distribute all your wealth, obtained illegally, among all the citizens of the world (excluding you, of course). 3)

• Finally, drastically end your savage attacks on our planet’s ecosystems.
Either you accept our just and poetic conditions, or you will receive a brutal response from us: TOTAL ABSENCE OF POETRY!

El próximo 29 de junio, jueves, a las 20:30 h, la Academia Estúpida de las Artes y las Letras presentarà el libro “Aforismos acostados”, supuestamente escrito por los hermanos Costa. Los autores, curiosamente, harán la presentación sentados, y no acostados como la razón y la lógica nos impondría. A pesar de todo, y obviando cualquier responsabilidad del evento, Fuencisla y Jose os invitan a presenciar (dejando claro por nuestra parte, que no es obligatòria la asistencia, es decir, que si tenéis cosas más importantes que hacer, no lo dudéis… ¡hacedlas!) este acto de dudosa calidad estètica, literaria y religiosa.

TALLER DE FUENCISLA FRANCÉS.