Tota aspiració és legítima, però si les coordinades elementals ho són. Com ho és també de legítim matar dos pardals d’un sol tret (sentit metafòric, és clar). I com deia Erich From… «…l’acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el principi de la raó…» I ja tenim aquesta fulgurant introducció per a establir un possible cànon de recerca davant la interpretació de l’obra que, avui, Vicent Gascón ens presenta al COM de la nostra ciutat.

¿Restem davant d’un joc, o d’un conjunt de malifetes, o d’una anàlisi kantiana, on la practicitat de la raó prejutja l’equilibri, sempre complex, de la comunicació poètica? Segurament, tot alhora.

Doncs sí, Vicent Gascón, a la vista està, és un formidable desobedient. I amb el seu acte de rebel·lia margina qualsevol hipòtesi de renúncia, qualsevol moment de flaquesa, qualsevulla integració dins la massa amorfa de la justificada identitat. Els elements constituents dels seus versos metàl·lics fereixen els timpans de la llibertat. La claredat resta fora de l’enginy perquè no és necessària de cap de les maneres, i l’abstracció de les formes pervivents juguen, indiscriminadament, amb la interpretació del sentit darrer de la poètica silent.

I les aspiracions del poeta Vicent Gascón? On són? On viuen? Per on insinuen la seua petjada multiforme? És prou senzill…li direm joc d’astúcies irreverents. L’home ja no ho és del tot…la vida s’hi conjuga en futur utòpic…els versos de cadència impossible reverberen sempre al segon hemistiqui…el fil ferro s’hi cargola als sextets de la memòria, tan feblement…

El poeta s’hi atreveix amb tot, i el compàs, fart d’al·literacions cadencioses, marca l’estrofa voluptuosa dels orígens. O el que és el mateix: la percaça d’un ditirambe clàssic sense nostàlgies inconfessable. Vicent Gascón és un atrevit de mena. Furga la matèria i construeix un cànon emancipat de la tradició, però enllaça tots i cadascun del elements sonors del vers inaudible per a establir una nova visió, una nova poètica del volum i de la ironia. Sí de la ironia. L’artista plàstic de versos substancials, o vitals, juga amb aquesta figura de la retòrica tradicional per a inserir la seua particular mirada al si de la nostra lliure aproximació. Recurrència poètica per a dir sense dir massa fort; la indeterminació també resulta un joc atractiu i ben singular. Cadascun s’hi podrà servir de la gran parada d’un mercat àvid d’esperança en el dir poètic distintiu. I el poeta, bon negociant alhora, oferirà els queviures escaients per a l’àpat de la novetat.

Però no solament de jocs llibertaris viu el poeta-artista Vicent Gascón. També s’hi adhereix a la fantasia, o inclús a la penyora que ens facilita la inspiració frenètica. Els elements sumen per tot arreu, identificant-se com a peces substancials de la composició. Les maneres pertanyen a l’univers del suggeriment, o de la interpretació circumstancial, tot depenent de l’esguard penetrant de la mirada tangencial. La identificació amb els temps de la memòria ajuda a fer-ne el trasllat adient per a la causa del gaudi contemplatiu. La totalitat d’un cant, aquest versos lliures, que s’hi fon amb la voluntat de projectar l’alegria de l’art, i tot des d’una literatura forjada d’elements roents de la nostra vida quotidiana. Tot com un murmuri eficaç per a ben dir quina cosa habita a l’endins d’aquesta caixa que resulta ser l’experimentació poètica.

«És l’atzar, no la prudència, qui governa la vida» ens lliura l’admirat Ciceró. I és ben cert el seu comentari, o la seua màxima. I ara, és imprudent Vicent Gascón? Segons s’hi mire, sí que ho és. Podríem dir que imprudentment atzarós. Doncs, moltes vegades, i açò ho sabem del cert, són els objectes, els seus versos particulars, que el troben a ell, al poeta, i de forma inadvertida, quasi per casualitat, mitjançant una mena d’atzar sinèrgic. Li surten al pas en eficaç convocatòria per a ser reduïts amb una sinestèsia arriscada. Sempre el risc a les vores de la creativitat…

I si no hi ha risc, l’art resulta ser ben poca cosa. Si tots s’ho saben ja tot, aleshores paga la pena de fer una volta per la plaça i contemplar l’arquitectura que ens acull. Aleshores veurem l’enorme quantitat de risc que ens fertilitza la mirada. Però com dèiem, el risc forma part de la formulació elemental de l’art. I en aquest cas que tenim al davant, el risc circumda tota l’obra poètica experimental de Vicent Gascón, fent audibles els versos, de manera velada, amb maneres subtils, amb l’esguard fecund de la composició acurada, amb la justa vocació de ferir la nostra sensibilitat. I sempre, per endavant, la comunicació.

I avui, com sempre, felicitem la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, per la seua permanent contribució a les arts plàstiques; felicitem l’Ajuntament d’Alcoi per la seua proximitat i voluntat a l’hora de fer possible aquesta aventura creativa; felicitem el COM per acollir, una vegada més, aquestes mostres artístiques tan interessants; i agraïm les persones que, tan generosament, ens acompanyen, tot fent oportuna la iniciativa cultural de la ciutat.

I com no, agraïm Vicent Gascón que haja volgut compartir amb nosaltres la seua poètica, inserida al cor dels objectes que, avui, presentem en aquesta sala d’exposicions.

            Gràcies a tots.

J. Sou